Homilia Santa Llúcia 2 0 0 3 Mn. Manel Simó

  • Imprimir

H O M I L I A S A N T A L L Ú C I A 2 0 0 3 Mn. Manel Simó, rector d’Esparreguera Hem volgut recollir l’homilia que Mn. Manel Simó va fer el dia 13 de desembre a Gelida, pel seu alt contingut històric sobre l’origen de la festa més tradicional de Gelida. (Nota de la redacció--- Programe Festa Major 2004)

“Benvolguts, benvolgudes, Molt agraït, en primer lloc, per haver-me convidat a participar amb vosaltres d’aquesta Festa Major de Santa Llúcia. Sóc Mn. Manel, rector d’Esparreguera.

Com és ben conegut, els emperadors romans dels segles II, III i inicis del IV es distingiren, gairebé tots ells, per la seva persecució religiosa contra el cristianisme. L’Església catòlica, fins al famós edicte de Milà de l’any 313, va ser purificada i provada amb la necessitat de donar raó de la seva esperança, situació que l’enriquí amb el testimoni de nombrosos màrtirs, homes i dones, joves i infants, sacrificats per la seva fidelitat als valors de l’Evangeli.

Aquells màrtirs, però, en la seva majoria, van restar en l’anonimat, i no fou sinó després, un cop l’Església gaudia d’un reconeixement públic, que la seva vida va ser evocada, molts cops, per actes martirials llegendàries, fruit de la manca d’informació solvent i contrastada en el moment del seu martiri.

Molt concretament, la memòria de santa Llúcia, la jove de Siracusa, a l’illa de Sicília, que s’estimà més mantenir el seu vot de castedat a Déu, abans que claudicar als desigs de la seva mare que volia casar-la amb un noi pagà, i que fou denunciada per aquest a les autoritats, i morí decapitada, forma part d’una sèrie de noies verges joves i màrtirs, evocades en el segle IV com a models d’una espiritualitat que promovia la virginitat com a màxim exponent de donació a Déu. Recordem, per exemple, com al costat del nom de Llúcia es troben els noms d’Àgata, també de Sicília, Agnès, Cecília i Anastàsia, originàries totes elles de diferents llocs d’Itàlia, i totes elles citades en el cànon romà de la pregària eucarística, per decisió del papa sant Gregori I.

És bastant simptomàtic, alhora, que els noms evocats siguin noms més significatius que no pas reals. Llúcia significa llum; Àgata, bondat; Agnès, pura; i Anastàsia vol dir força de resurrecció. Cecília, segurament, lila del cel...

El nom de llum que porta la vostra copatrona és també el motiu perquè sigui invocada com a patrona dels cecs, de les modistes i de tots els oficis, en general, que requereixen una bona visió (oculistes i fotògrafs, per exemple), no sent tampoc aliè a aquella tradició segons la qual la santa s’arrencà els ulls i els oferí a Déu en una safata, ni tampoc al fet que la seva festa fos col·locada en el calendari litúrgic quan ens disposem a celebrar el solstici d’hivern i cal que el sol, la llum, venci sobre la foscor. Per santa Llúcia, s’escurça la nit i s’allarga el dia.

Com i quan arribà el culte de santa Llúcia als països catalans i, per tant, també a Gelida?

Podem conjecturar amb molta probabilitat que les relacions dels catalans amb l’illa de Sicília i amb Itàlia en general fossin la causa de l’arribada a Catalunya del culte de la santa de Siracusa, les suposades relíquies de la qual es guardaven des del segle V a Venècia.

És així mateix ben coneguda la capella romànica de la santa al costat de la catedral de Barcelona, que primer no li era dedicada en exclusiva, ja que era la capella de les santes verges, mentre que a partir del segle XIII, fou venerada santa Llúcia com a única titular.

A Gelida, com molt bé expliqueu, celebreu aquesta festa des del segle XVIII, afegint-li històricament una dimensió social, mitjançant la tasca de la Germandat de santa Llúcia, amb el bon costum tradicional de donar de menjar avui als pobres de la comarca mitjançant les calderes d’escudella. És un signe de bona convivència i de bona salut social mantenir les tradicions i els costums, i jo us felicito sincerament. I després d’aquests apunts més o menys històrics sobre santa Llúcia, m’agradaria afrontar i compartir ara amb vosaltres una petita reflexió a la llum de l’Evangeli. Un dels atributs de la iconografia de santa Llúcia és representar-la amb una llàntia encesa a les mans, i aquesta imatge ens remet al text de l’Evangeli (Mateu 25, 1-13) que hem proclamat, i que acabava amb la recomanació que és alhora pròpia d’aquest temps litúrgic d’Advent que estem vivint: la necessitat de mantenir- nos sempre vetllant, no sigui que ens passi com a les noies desassenyades. És ben cert que avui tots plegats, a la societat i a l’Església, anem una mica mancats de llum. Són moltes les coses que ens cal d’il·luminar i hem de confessar que no sempre ens arriben les llums...

imageimage

Pati de cal Terra, al voltant de 1950.--Repartiment de l’escudella de Santa Llúcia al 1978.

Els termes de la llum i la foscor són sovint emprats en la literatura bíblica com a símbols de les persones actives i compromeses, o de les persones tancades en el seu individualisme. Els cristians i cristianes som cridats a ser fills i filles de la llum, ens cal ser llum del món, i sabem que si seguim el Crist no caminarem en la tenebra, perquè Ell és la llum veritable que il·lumina a tothom que ve a aquest món, i qui obra segons la llum, no té por de la foscor. En contraposició, però, els fills i filles de les tenebres s’estimen més la tenebra que la llum, les seves obres són dolentes, obren el mal i, cecs com són, pretenen ser guies d’altres cecs... L’enfrontament entre la llum i les tenebres està plantejat de manera permanent en l’àmbit social; i hi ha qui s’estima més les tenebres que la llum, i hi ha qui desitja un món més lluminós i transparent, just i igual per a tothom. I també de vegades, a nivell personal, ens toca viure la nit de l’esperit. Jesús mateix fou detingut en la nit, perquè era l’hora de les tenebres.

En aquesta vivència de les nits personals, els coneguts poetes Antonio Machado i Luis Rosales tingueren, sobre la llum i la foscor interiors, un debat poètic força interessant.

A aquells coneguts versos de Machado: “Bueno es saber que los vasos sirven para beber; lo malo es que no sabemos para qué sirve la sed...”, Luis Rosales contestà: “De noche iremos, de noche, sin luna iremos, sin luna, que para encontrar la fuente, sólo la sed nos alumbra, sólo la sed nos alumbra.”

I és que la nit pot ser lluminosa com el dia, com ho demostren la nit de Nadal i sobretot la nit de Pasqua... Les noies assenyades de l’Evangeli mantingueren encesa la seva llàntia, i per elles la nit fou també lluminosa i entraren al banquet del Regne...

Per tot això, doncs, amigues i amics, nosaltres li demanem avui a santa Llúcia, llum que il·lumina el nostre camí, que ens ajudi en la tasca de cada dia; que sapiguem ser un poble sempre en harmonia i bona convivència, on tothom es pugui sentir acollit; que ens ajudi a preparar i viure un joiós Nadal; i que ens ensenyi a saber nodrir-nos de llum en els esdeveniments de cada dia, per poder gaudir un dia d’aquella llum perpètua que mai no s’extingirà.

Així ho desitgem i així ho demanem”. ✦